Watch live video from googlier on www.twitch.tv Next Page: 25
          

New Study Released Today: Malaria Drug Hydroxychloroquine Helps Coronavirus Patients Improve, in Small Study   

Cache   
Vancouver, BC, April 1, 2020--The malaria drug hydroxychloroquine helped to speed the recovery of a small number of patients who were mildly ill from the coronavirus, doctors in China reported this week.Cough, fever and pneumonia went away faster, and the disease seemed less likely to turn severe in people who received hydroxychloroquine than in a comparison group not given the drug.
          

Sirona Biochem Initiates COVID-19 and Infectious Diseases Development Program   

Cache   
Vancouver, BC, April 1, 2020--Sirona Biochem Corp. (TSX-V: SBM) announced that its French subsidiary lab TFChem has initiated an antiviral program to produce potential new antiviral agents to assist in combating COVID-19 and other infectious diseases.
          

FT or PT Associate Veterinarian Position - Vancouver, WA | Forever Pet Dental   

Cache   
Vancouver, Washington, "This is the best place I have ever worked!" -Dr. D, Associate Vet w/ Forever Pet Dental for 5 years, with 17 years experience, worked in 6 practices as an Associate and has worked as a relief vet
          

PCC Cleaning Services | Best Cleaning Services in Vancouver   

Cache   
At PCC Cleaning Services , we offer professional eco-friendly post-construction and residential cleaning in Vancouver and the Lower Mainland, including West and North Vancouver, Kitsilano, False Creek, Downtown Vancouver, Burnaby, Coquitlam, and Port Coquitlam. We understand how important it is to find reliable and efficient cleaners that you can trust. We’ve been servicing our customers for over 5 years, and we pride ourselves in offering a sparkling standard of care with every clean...
          

The Beaten Path A Hiking Guide To Vancouvers North   

Cache   
The Beaten Path A Hiking Guide To Vancouvers North
          

[02/04] Enfrontaments a Roma - Conferència de Galleani - «Ce Qu'il Faut Dire» - I Congrés de la NABAT - Parmeggiani - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Simancas - Soriano - Navarro - Díaz Ferrer - Grau - Tamborero - Dalmau - Brailey - Alavoine - Poinard - Dommanget - Schwartz - Paúles - Ortiz   

Cache   
[02/04] Enfrontaments a Roma - Conferència de Galleani - «Ce Qu'il Faut Dire» - I Congrés de la NABAT - Parmeggiani - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Simancas - Soriano - Navarro - Díaz Ferrer - Grau - Tamborero - Dalmau - Brailey - Alavoine - Poinard - Dommanget - Schwartz - Paúles - Ortiz

Anarcoefemèrides del 2 d'abril

Esdeveniments

Paolo Chiarella

Paolo Chiarella

- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" de l'11 de març de 1911

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de març de 1911

- Conferència de Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Luigi Galleani llegeix la conferència «Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA). El 26 de maig d'aquell any repetí la conferència a l'Arlington Hall de Nova York, sempre amb gran èxit de públic.

***

Capçalera de "Ce qu'il faut dire"

Capçalera de Ce qu'il faut dire

- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

***

Makhno i un grup de companys

Makhno i un grup de companys

- I Congrés de la NABAT: Entre el 2 i el 7 d'abril de 1919 es realitza a Elizabetgrat, actual Kirovograd (Ucraïna), el I Congrés de la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). Els delegats hi denunciaran el domini dels comunistes sobre els soviets i l'organització purament militarista de l'Exèrcit Roig, tot reivindicant la necessitat d'un «exèrcit de partisans revolucionaris» organitzat espontàniament i semblant al que opera a Ucraïna sota el nom de Makhovtxina. També es reprotxarà als anarcosindicalistes que no s'hagin afegit a la NABAT.

Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

- Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia– l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista «L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup «L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la «Maison Marcy» i creà el «Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de «regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la «donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Luigi Parmeggiani (1860-1945)

***

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 27 d'abril de 1912

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 27 d'abril de 1912

- Ersilia Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda com Ersilia Grandi, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va completar els estudis primaris i es dedicà a les tasques domèstiques. En la seva joventut es casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb qui tingué una filla (Edvige). La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de la seva regió, destacant en tasques propagandístiques, distribuint la premsa llibertària i prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les dones. El seu domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de molts militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es relacionà força amb la internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i també conegué Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar la residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa (Vèneto, Itàlia), i l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la fundació del Cercle «Giordano Bruno», organització anticlerical que pretenia acostar els membres a l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una reunió del Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina (Emília-Romanya, Itàlia) que va ser dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per absència de delicte», el juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va ser dissolt. El 7 de setembre de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada per organitzar la campanya contra l'assignació de residència, presentà un programa on es rebutjava explícitament la «lluita parlamentària». En aquesta època col·laborà, sota la signatura Ersilia Grandi i amb articles referits a la dona, en La Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques, Itàlia), realitzà gires propagandístiques a Romanya i a les Marques, i freqüentà els anarquistes napolitans i romans. Distribuí un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full «Oppresso ricordati», signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van segrestar un gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la policia, els informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de «mala reputació» i de «costums llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a Bolonya Giuseppe Ciancabilla, aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques preparatòries del V Congrés Socialista, al qual assistí com a representant de les Societats Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara (Toscana, Itàlia). És més que evident la influència que exercí la personalitat d' Ersilia Cavedagni en el pas del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre de 1897 abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a París (França) i, exceptuant una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el seguí en tot el seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897 participà, amb Giuseppe Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani i altres, en el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la Federació Socialista Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que hagué de ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies després. De París, en 1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost d'aquell any, amb Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres, col·laborà en el periòdic L'Agitatore. Periodico comunista anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), fundat per son company. L'octubre de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on, després d'alguns mesos a Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on Ciancabilla havia estat cridat per a dirigir La Questione Sociale. Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella col·laborà i que edità en 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser detingut per lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any el president dels Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello, intentà, sense èxit, editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de les files dels anomenats «antiorganitzadors», amb son company i Enrico Travaglio, el febrer de 1902 reedità a Chicago La Protesta Umana, periòdic que desencadenà una croada contra els «organitzadors» i reivindicà figures de l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry. El febrer de 1903 la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia, EUA). Aquest mateix any va ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara la tenien sota vigilància considerant-la «perillosíssima». Després de la mort de Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim poca informació sobre la seva persona, referida sobretot a correspondència i subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de març de 1905, amb altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i Espanyola, organitzà a San Francisco una vetllada dramaticolírica a benefici dels revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907 a Home (Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En 1909 Nella Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari (Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El setembre de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York. El febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911 ja convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912 subscriu des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca Sovversiva, que va ser publicada en aquest periòdic el 27 d'abril de 1912 i que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia a Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), des d'on participà en una recol·lecta de suport als fills de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a San Francisco. En 1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella a Nova York i en 1926 a San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement acabarà els seus dies, participà en la recol·lecta de suport per a una gira propagandística de Carlo Tresca i del seu periòdic Corriere del Popolo. En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton (Califòrnia, EUA) que no té cap intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75 anys, va ser esborrada de les llistes de subversius i dels registres de fronteres d'Itàlia. L'última notícia seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai no va deixà d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de l'ordre», la té encara com a resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbano Arrighi

Urbano Arrighi

- Urbano Arrighi: El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio. De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de juliol de 1900. Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de la seva ciutat, per la seva activitat propagandística va ser constantment vigilat per la policia que el va qualificar d'«anarquista perillós». Col·laborà amb breus articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta de l'1 de gener de 1920 publicà l'article «Perché sono anarchico? Che cosa voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico Malatesta i va difondre i sostenir Pensiero e Volontà. Durant el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en tant era empresonat preventivament en determinades ocasions o visites particulars de la jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a sospitós d'haver enviat una carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista (PNF) Carlo Scorza, però desconeixem com acabà l'afer. Restà vigilat fins el 1943. Participà en la Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti. Després de la II Guerra Mundial contribuí a la reorganització del grup anarquista «Pietro Gori» i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il 94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946 publicà una ressenya de la conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a Lucca, amb una introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi va morir el 13 de març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 2 de desembre de 1907

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 2 de desembre de 1907

- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Sos pares es deien Jean Marie Ihuel, treballador del port, i Marie Anne Victoire Le Boulboise. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). El 24 de setembre de 1904 es casà amb Anne Le Corrè. El 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de «provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades «A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. El 22 de febrer de 1922 es casà a An Oriant amb Berthe Josephine Voisin. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de «perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marietta Bibbi

Marietta Bibbi

- Marietta Bibbi: El 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver «prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a «dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va morir l'11 d'abril de 1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny "ABC" del 27 de juliol de 1934

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de juliol de 1934

- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 d'octubre de 1936 a Estella (Navarra).

***

Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 21 de juliol de 1936

Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 21 de juliol de 1936

- Fernand Fortin: El 2 d'abril de 1899 neix a Loches (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Fernand Félix Fortin, també conegut com Ferdinand Fortin. Sos pares es deien Narcisse Marie Félicien Fortin, empleat de comerç, i Angèle Louise Girard. En 1924 fou un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Loches, establert al número 1 del carrer de la République. A partir de 1925 tingué com a companya Georgette Kokoczinski. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé (1925-1926), dirigit per André Colomer. S'instal·là a París (França), on visqué al número 11 del carrer Jules Lamaitre, i treballà com a corrector d'impremta en els periòdics Le Quotidien i L'Ère Nouvelle, d'on va ser acomiadat per les seves absències. En aquesta època participà en les activitats del moviment neomaltusià i fou partidari de l'amor lliure. Fou un dels animadors de les Joventuts Anarquistes Autònomes (JAA), fundades el setembre de 1925 per Louis Louvet i Simone Larcher, i de les quals va ser secretari en 1929. Entre 1927 i 1935 va ser condemnat en diverses ocasions per actes violents i ultratges, molts d'aquests censurats fins i tot pels seus companys anarquistes. El juny de 1928 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), però va ser expulsat més tard després d'una baralla amb son col·lega Nicolas Platon-Argyriadès. Durant la primavera de 1928 va ser condemnat a una pena de presó i a una multa per protestar contra la presó per deutes a la qual havia estat castigat un jove company seu de 20 anys. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, d'E. Armand, i cofundà, amb l'anarquista il·legalista Georges Salanson, La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action (1929-1936), publicació no lligada a cap organització, en la qual hi participaren nombrosos individualistes, i que, segons la policia, es finançava dels lladronicis de Salanson. Des de 1930 aquesta revista tingué el suport d'una xarxa de lectors i de simpatitzants («Les Amis de La Revue Anarchiste»), que intentà durant un temps transformar en un nou grup anarquista sota el nom de l'«Entente Anarchiste». Com a col·laborador i gerent d'aquesta publicació, patí nombroses condemnes, com ara la del 5 de juliol de 1935 pel Tribunal Correccional (sis mesos de presó i 200 francs de multa) per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; la de juny de 1936 (dos mesos de presó i 200 francs de multa, més dos anys de presó i 1.000 francs de multa); la del 20 de juliol de 1936 (tres mesos de presó i 100 francs de multa) per haver reproduït en La Revue Anarchiste fragments del Manuel du Soldat de Georges Yvetot; etc. L'abril de 1930 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El 19 de juliol de 1930 es casà amb Léa Feldmann a Gennevilliers (Illa de França, França), de qui es va divorciar l'11 de juny de 1935. El novembre de 1931 va ser admès en la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL). En 1932, després de la detenció de Georges Salanson, assumí, amb G. Syyr-Nhair, la direcció de La Revue Anarchiste. Durant els anys trenta vivia al número 11 del carrer Jules Lemaitre del XII Districte de París i figurava en una llista de domicilis d'anarquistes a vigilar. Entre 1933 i 1935 intentà, sense èxit, obtenir un passaport per anar a Espanya per a instal·lar-s'hi. El 10 d'agost de 1935 intervingué en la Conferència Nacional contra la Guerra, arran de la «Declaració Stalin-Laval», que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França). Voluntari durant la guerra civil espanyola el novembre de 1936, fou membre de la Secció Francesa del Comitè Anarquista Internacional (CAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i col·laborà en l'edició francesa del Bulletin d'Information CNT-AIT (1936-1938), publicat a Barcelona pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En el número 19 d'aquest butlletí llançà la consigna de «disciplina integral», que va ser molt criticada per alguns companys, com ara Hem Day. El 17 de desembre de 1936 participà en el gran míting internacional celebrat al Gran Price de Barcelona. El 9 de març de 1937 intervingué en una reunió de milicians i del Grup Internacional on, en nom de la Secció Francesa, demanà als milicians triar entre «acceptar la militarització o abandonar Espanya». Durant la seva estada a Barcelona també va dirigir les emissions franceses d'«ECN1» (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament entre les 22 i les 22.30 hores, i on va defensar les posicions oficials dels Moviment Llibertari Espanyol (MLE), emissions que van acabar el maig de 1937 amb el tancament de la radio per la Generalitat de Catalunya. En el número del 21 de novembre de 1936 La Voix Libertaire assenyalà la mort, el 17 d'octubre anterior, de la seva excompanya Georgette Kokoczinski (Mimosa), que havia anat a participar en la guerra d'Espanya com a infermera del Grup Internacional de la «Columna Durruti». Amb Félix Danon i G. Styr-Nhair, creà un grup francès de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) anomenat «Mimosa», en homenatge a la seva antiga companya, l'objectiu del qual era neutralitzar en les assemblees les hostilitats contra el governamentalisme confederal. El gener de 1937 va ser nomenat, per Bernat Pou Riera i Augustin Souchy, delegat de Propaganda de la Secció Francesa de la CNT-FAI. El 9 de gener de 1937 creà, amb Félix Danon i G. Syr-Nhair, el «Grup Francès de la CNT», que pretenia agrupar els sindicalistes confederals francesos –ell estava afiliat en el Sindicat de Periodistes– amb l'objectiu de sostreure'ls de la influència del grup barceloní de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), molt crítica davant el governamentalisme confederal; aquest grup tingué un paper molt important a l'hora de protegir els estrangers amenaçats per la repressió estalinista. El gener de 1937, amb G. Styr-Nhar, publicà un manifest titulat Les individualistes d'action. L'11 de febrer de 1937, amb Marcel Schlauder, va ser nomenat secretari de la Secció Francesa i com a tal copresidí la reunió extraordinària de milicians que se celebrà el 9 de març destinada a respondre a les crítiques sorgides contra la militarització de les milícies i a gestionar els problemes que aquesta ocasionava als voluntaris estrangers; Marcel Schlauder, però, intenta crear una nova Secció Francesa amb companys de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la CGT-SR, però aquesta no va ser reconeguda per la CNT i el 13 de maig de 1937 es va dissoldre arran del «Fets de Maig» de 1937. El març de 1937 la CNT va delegar en ell la «Llar del Francès Antifeixista», que s'ocupava dels combatents francesos a Barcelona i, com a delegat dels presoners antifeixistes, s'encarregà de les visites als presos reclosos a la Presó Model de Barcelona (Félix Danon, Samuel Kaplan Milgram, etc.) arran dels «Fets de Maig». També s'encarregà del tràfec d'armes que venia de França i gestionà una xarxa d'espionatge llibertari al si de les Brigades Internacionals. Després de la mort de Buenaventura Durruti Domínguez, edità el fullet Buenaventura Durruti, en el qual redactà l'article «Durruti et la "Section Française"». El febrer de 1939 restà fins l'últim moment en el seu càrrec de responsable de Propaganda Exterior i quan ja els franquistes eren a Barcelona passà a França amb els últims representants de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT-FAI. Creuà la frontera amb un camió amb una ínfima part de l'arxiu de l'MLE, que posteriorment, després de moltes peripècies, va ser confiat la l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Malgrat ser francès, va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on col·laborà en la revista SIA. Un cop lliure, fou secretari de la Federació de Llogaters. El gener de 1940 va ser readmès en el Sindicat de Correctors i en 1941 fou membre del Comitè Sindical de Correctors de la CGT. En aquesta època estava estretament vigilat per la policia del Govern de Vichy i un informe policíac de gener de 1941 assenyalava que el Comitè Sindical de Correctors el considerava «bolxevitzant». Després de la II Guerra Mundial fou subscriptor regular de Le Libertaire. En 1948 el seu domicili, al número 54 del bulevard de Bellville de París, figurava en les llistes de domicilis anarquistes a vigilar. El 27 de desembre de 1951 es casà al XX Districte de París amb Aurora Salud Pilar Prats. L'octubre de 1964 es va jubilar. Fernand Fortin va morir el 28 d'octubre de 1987 a Saint-Maurice (Illa de França, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos


          

Pan #American Silver Provides Operations Update in Response to COVID-19    

Cache   

VANCOUVER , April 1, 2020 /CNW/ - Pan American Silver Corp. (PAAS) (PAAS) ("Pan American") announced today that Mexico's Ministry of Health has issued an Executive Order for the immediate suspension ...
          

West Vancouver collecting donated #Tablets to keep seniors connected during COVID-19    

Cache   

Many of them are genuinely shocked that someone would be so kind as to just give them a tablet out of the blue, they're not expecting this." ...
          

Maple Leafs' Morgan Rielly reflects on team's roller-coaster season   

Cache   

The Toronto defenseman has been holed up at his home in Vancouver during the coronavirus pandemic.


          

Filipino Canadians fear loss of jobs amid pandemic, despite government’s financial aid   

Cache   
Their jobs aren’t highlighted often — but they’re still considered frontliners in the battle to stop the spread of COVID-19. Stanley Maranion has been a janitor for one of the biggest malls in Metro Vancouver since 2016, and he still goes to work daily. “The equipment I use when I go to work is my […]
          

These Standardized Metrics Will Help Cities Measure Their Post-Pandemic Recovery   

Cache   

A World Council on City Data map showing the number of in-patient hospital beds available in cities. Only cities whose data meets the ISO's standard are shown on this map. (Map via World Council on City Data: WCCD Open City Data Portal)

When Ontario Premier Doug Ford included construction sites on the list of non-essential workplaces he closed last week as part of the province’s effort to stem the coronavirus pandemic, he singled out Mackenzie Vaughan Hospital as one ongoing project that should nevertheless remain an active job site.

The state-of-the-art medical facility slated to come online later this year in Vaughan, a city of 335,000 just north of Toronto, couldn’t be ready a moment too soon as the greater Toronto area braces for a surge in patients. But the hospital project is no Chinese-style rapid response to the coronavirus, like the Wuhan emergency hospital built in 10 days. Rather, Mackenzie Vaughan owes its existence in part to a wonky but vital dataset: the ISO 37120 standard for city indicators.

In January 2015, University of Toronto professor Patricia McCarney met Vaughan Mayor Maurizio Bevilacqua for coffee at City Hall. The Ontario city is one of the “boomburbs” perched just north of Canada’s largest city that has quickly gone from rural outpost to suburban enclave to small city in its own right.

McCarney directs the university’s Global Cities Institute and runs the World Council on City Data, a non-profit on a mission to convince cities that they should standardize their data collection. Vaughan’s rapid evolution into full-fledged city — it incorporated only in 1991 — made Bevilacqua eager to participate in ISO 37120, the council’s flagship initiative.

The International Standards Organization, or ISO, sets global standards on thousands of industrial goods like lightbulbs, tractor parts, and elevators. A certain wattage lightbulb made in Mexico should meet the same standards as a similar lightbulb made in Morocco. Under ISO 37120, participating cities agree to standardized definitions and data-collection methods for 104 different urban indicators, from how much solid waste is recycled to the number of women who serve in city government.

At their coffee date five years ago, McCarney ran through the numbers in the council’s Open Data Portal with Bevilacqua. As she recalls, the mayor nodded approvingly at strong marks for foreign-born population, degree of higher education, and high school completion rates. But he stopped in his tracks at the health care indicators. For the number of hospital beds per 100,000 residents, Vaughan came in dead last among 100 cities in 39 countries.

“You reported zero,” McCarney recalls telling the mayor. The number was true, because the young but fast-growing city relied on a hospital in a neighboring city. What’s more, even for similarly sized cities, Vaughan was a laggard for not having any hospital beds.

Vaughan had broken ground on the 350-bed hospital in July 2014, but fundraising was far from complete. The sense that Vaughan lagged behind its peer cities — not just in Canada but even in sub-Saharan Africa — has galvanized CAD$162 million in donations thus far.

“Cities brag about their best data points, but if there’s a gap, they can also use them to leverage funding,” McCarney says.

This kind of data-driven success story is vindication for McCarney, who has been making the case that cities need reliable, easy-to-compare data for more than three decades. As a PhD student at MIT in the late 1980s, she recalls cobbling together over a dozen footnotes to prepare a single table comparing water, housing, and sanitation data for four African cities. That same haphazard data collection plagued her time at the World Bank’s Africa Technical Infrastructure Division in the early 1990s. While national-level data offered reliable measures of GDP, for example, cities simply had no key performance indicators or management data.

“It felt very normal and nobody was really surprised,” she says. “It was just accepted as fact that there was very little data and it certainly wasn’t comparable.”

But such resignation was problematic as the multilateral bank wrote checks for major infrastructure projects. “At that time, the bank was spending a lot of money but it wasn’t guided by data that was high caliber or comparable across cities even in the same country,” she says.

McCarney continued to dwell on this problem after she left the bank in 1993 and began teaching at the University of Toronto. In 2008, the World Bank funded McCarney and fellow Canadian urban data specialist Helen Ng to recruit nine cities around the world and inventory all of the different metrics that they tracked: Belo Horizonte, Bogotá, Cali, King County (metropolitan Seattle), Montréal, Porto Alegre, Toronto, and Vancouver.

The nine cities collected 1,100 indicators between them. Only two were comparable across all nine. Homicides, for example. “There’s not a lot of gray area there,” McCarney says.

But for countless other categories, McCarney describes gray areas galore. When counting firefighters, does that include volunteer or only full-time equivalent on payroll? When measuring emergency response times, does a city track from the moment a 911 call is placed or the time from ambulance dispatch?

McCarney and Ng began working with the cities to harmonize their differing measurements, hashing out how to define a business or a police officer in order to accurately count those categories. The pilot evolved into something called the Global City Indicators Facility, which at its peak collected roughly 100 consistent indicators from 255 cities in 82 countries who voluntarily submitted their data sets. “We built definitions, methodologies, numerators, and denominators,” McCarney says. “These are pretty low-hanging fruit so that Aleppo and Nairobi can measure the same way as Toronto, London, or Chicago.”

Both the World Bank and the Standards Council of Canada encouraged the duo to take their project to the ISO — it was already a draft global standard by their estimation. So the pair pitched the Geneva-based body in 2012. “They were not that interested,” McCarney recalls. “They had never thought about cities and certainly never thought about standardized city data.”

Ultimately, the ISO is in the business of selling the standards that it approves. “It just didn’t seem like a hot item,” McCarney says. “Cities weren’t on their radar.”

The Toronto city data nerds didn’t lose hope. The ISO had recently branched out from industrial products and approved standards for environmental management systems, so they felt it was only a matter of time. Sure enough, the ISO called back a few months later after a Japanese standards body inquired about standardized urban infrastructure metrics for technical components like pipe sizes and a French standards body sought standardized measurements for tracking business improvement districts. There was, in fact, a market for city data.

That same year, the ISO formally approved a working group for McCarney and Ng to translate their city indicators into standards up to international snuff. Although ISO standards normally take up to seven years, the robustness of the Global City Indicators Facility was sufficient to grant fast-tracked status. The negotiations were at times painstaking — for example, wrangling for hours with standards experts from a dozen countries over whether PM2.5 or PM10 should be the particulate matter standard for measuring air quality — but McCarney and Ng shepherded their baby to a July 3, 2014 birthday, when ISO 37120 was born as the first international standard for city data.

McCarney and Ng formed the World Council on City Data that same year as a non-profit to succeed the Global City Indicators Facility and promote the new family of ISO standards, from preparing analytics to running workshops on the nuts and bolts of ISO-approved city data. While the council actively recruits cities to apply for the standard and advises them on what kind of evidence they will need to back up their datasets, a third-party auditor independently vets each city’s data annually to ensure it meets ISO standards. The council invited 20 founding cities at no cost in order to kickstart global adoption of the ISO standard. They include obvious global cities like London, Toronto, and Shanghai, but also more obscure choices like Minna, Nigeria; Haiphong, Vietnam; and Makati, Philippines.

“This has to be something that cities of any size, income, and level of development can do,” says the council’s vice-president, James Patava. “Sure, London, Shanghai, and Los Angeles can do this but what about people with zero data infrastructure? That’s why, say, Minna matters.”

Since the launch of ISO 37120, the international body has approved two more sets of standards: ISO 37122 indicators for smart cities and ISO 37123 indicators for resilient cities.

Together, the family of city data standards could prove invaluable for charting post-pandemic recovery and researching why certain cities fared better or worse. For example, there is already data on number of nurses and hospital beds, as well as life expectancy and age cohorts. Milan, one of the global epicenters of the pandemic, is one of the most aged cities in the world, with 1 in 4 residents over 65.

“That cohort data could be really useful as a framework for better modeling profiles of where the epidemic can spike faster than other places,” McCarney said.

The potential utility goes far beyond health care stats. “Anecdotally, a lot of our cities are expressing significant appreciation that they’ve been collecting this data because it’s going to allow them to understand where things shifted,” Patava says. “For example, having a standardized definition of number of businesses per 100,000 will allow for a really deep understanding of how [a city] can get back to full operation.”

With the Open Data Portal collecting a range of indicators relevant to recovery like number of visitor stays to chart tourism rebounding, graduation rates to see if education services are back to normal, and even debt service ratios and capital spending as measurements of cities’ fiscal health, the cities who already participate now have a valuable baseline of what typical operations look like. Those metrics, in turn, will make them more accountable to residents eager for a return to normal — or at least an adjustment to a new reality.

“Citizens want understandable answers to how the numbers have changed,” Patava says.


          

11 Games of Winning: Giants 6 vs Hitmen 5 (February 21, 2020) – Win #11   

Cache   
On Friday, February 21st the Vancouver Giants completed a thrilling third period comeback to defeat the Calgary Hitmen 6-5, giving them 11 straight wins.
          

11 Games of Winning: Giants 3 vs T-Birds 2 (February 17, 2020) – Win #10   

Cache   
A three-point performance from Eric Florchuk helped guide the Vancouver Giants to their 10th win in a row - A 3-2 triumph over the Seattle Thunderbirds.
          

Book Review – Grown-Up Pose by Sonya Lalli   

Cache   
Grown-Up Pose  By Sonya Lalli Berkley Trade Paperback March 24, 2020 Multi-cultural Women’s Fiction Set In: Vancouver I was thrilled …

Continue reading


          

Off-grid residence designed for book lovers on the Gulf Islands   

Cache   

contemporary-home-exteriorBlue Sky Architecture is responsible for the design of this contemporary off-grid residence located on Sidney Island, British Columbia, Canada. Sidney Island can be found at the southern end of the Gulf Islands between Vancouver Island and mainland British Columbia. The design was inspired by the sweep of the shoreline and orientation to the sun. This 2,000 […]

The post Off-grid residence designed for book lovers on the Gulf Islands appeared first on One Kindesign.


          

I have sold a property at 1402 125 MILROSS AVE in Vancouver   

Cache   

I have sold a property at 1402 125 MILROSS AVE in Vancouver.
CREEKSIDE - A modern, quality development by BOSA. Be a part of the hottest growing area in Vancouver; you are walking distance to some of the city's best dining, entertainment and recreation locations including the Sea Wall, Skytrain, Olympic Village. Fall in love with this functional, open concept 2 bedroom suite that features an open gourmet kitchen, full sized stainless steel appliances, modern cabinetry, granite countertops and a breakfast bar that is ideal for entertaining. The large balcony is perfect for enjoying your morning coffee or a BBQ with friends after work. Sweeping views to the North East. Onsite caretaker, gym, lounge, private courtyard. Tenanted month to month. Please allow time for showings. This is your chance to be at the centre Vancouver's amazing future.

          

Endogeneity and Discrete Outcomes   

Cache   
Author: 
Andrew Chesher
Date: 
Tue, Jun 3, 2008
Location: 
Simon Fraser University, Burnaby, Canada
Conference: 
PIMS Vancouver Econometrics Workshop
Abstract: 
This paper studies models for discrete outcomes which permit explanatory variables to be endogenous. In these models there is a single nonadditive latent variate which is restricted to be locally independent of instruments. The models are incomplete; they are silent about the nature of dependence between the latent variate and the endogenous variable and the role of the instrument in this relationship. These single equation IV models which, when an outcome is continuous, can have point identifying power, have only set identifying power when the outcome is discrete. Identification regions vary with the strength and support of instruments and shrink as the support of a discrete outcome grows. The paper extends the analysis of structural quantile functions with endogenous arguments to cases in which there are discrete outcomes.
Notes: 

          

Great Panther Announces Temporary Suspension of Mexican Operations   

Cache   
(MENAFN - PR Newswire) Great Panther Mining Limited (CNW Group/Great Panther Mining Limited) NYSE American: GPL | TSX: GPR VANCOUVER, April 2,...
          

FT or PT Associate Veterinarian Position - Vancouver, WA | Forever Pet Dental   

Cache   
Vancouver, Washington, "This is the best place I have ever worked!" -Dr. D, Associate Vet w/ Forever Pet Dental for 5 years, with 17 years experience, worked in 6 practices as an Associate and has worked as a relief vet
          

Burnaby residents claim no social distancing in Trans Mountain construction   

Cache   
Date: 
Tuesday, March 31, 2020 - 14:30
Article Image: 
Workers at Trans Mountain's Burnaby Terminal work in close proximity to one another, despite social-distancing protocols. Photograph By SUBMITTED

MARCH 31, 2020

Trans Mountain says it’s adhering to social-distancing protocols, even as photos emerge appearing to show workers on site within two metres of one another.

Health officials are strongly urging people to stay at least two metres away from others as a way to halt the spread of COVID-19. That distance, officials say, is the distance water droplets typically travel from a cough or sneeze.
 

Employers should be enforcing social distancing at the workplace, according to the WorkSafeBC website. But activists against the Trans Mountain pipeline expansion say they’ve seen people working within two metres of one another at the Burnaby Mountain terminal, where construction has continued.

One photo submitted to the NOW appears to show four Trans Mountain workers using a vacuum truck in close proximity to one another. Another appears to show four workers at a workstation, also in close proximity to one another. Both photos were taken on March 25.

Another photo shows shuttle buses bringing workers to the terminal.

Meanwhile, Burnaby Residents Opposing Kinder Morgan Expansion is reissuing a request to speak with Environment Minister George Heyman and Public Safety Minister Mike Farnworth.

In their initial request for a meeting, sent on March 19, BROKE sought to raise concerns about the susceptibility of aging oil tanks to breaking and spilling in the event of an

earthquake.

tmx social distancing
Workers at Trans Mountain's Burnaby Terminal work in close proximity to one another, despite social-distancing protocols. 

The group renewed their call for a virtual meeting with the ministers to speak on the issue of the continuing construction work at the terminal.

 

“There is now some urgency to our request, given that construction reportedly has been proceeding apace at the Westridge and Burnaby Terminal facilities, in the midst of the pandemic when most people are being asked to stay at home, and non-essential businesses are closing for now,” reads an email sent to the two ministers, Burnaby MLAs and the NOW.

In a statement, Trans Mountain said the company and its contractors are “adhering to the two-metre rule, including in busing” as part of its COVID-19 response plan.

“We are increasing bus, vehicle and trailer cleaning requirements and frequency,” Trans Mountain said in an email statement late last week. “We continue to work with our construction contractors to revisit and update plans and monitor implementation, and together (we) are adapting to COVID-19 developments accordingly.”

Trans Mountain pointed to its website, where further social-distancing protocols are listed, including staggering shifts and breaks, cancelling unnecessary meetings and holding necessary meetings outside, and checking people entering the site for fever or other symptoms of COVID-19.

In a statement posted to the Crown corporation’s website, CEO Ian Anderson said he is “confident we have executed all the requirements of health authorities and governments.”

“I can assure all Canadians, we will do everything in our power to not put workers, communities and Indigenous Peoples at any COVID-19 risk,” Anderson said. “If there is an escalation in the health officials’ guidance, or if we are not confident we can provide a safe workplace, we will initiate safe … stand-down procedures.”

[Top photo: Workers at Trans Mountain's Burnaby Terminal work in close proximity to one another, despite social-distancing protocols.Photograph By SUBMITTED]

Author: 
Dustin Godfrey

          

Design, Graphic Design & CAD: Graphic Designer - Los Angeles, California   

Cache   
Location: Vancouver Job Terms: Temporary Start date: 03/23/2020 Date: 03/09/2020 Job Description: Looking for a Graphic Designer for an awesome opportunity with a major tech company in Vancouver! User Interface (UI) Artist Working closely with graphic designers, UX designers and programmers, our ideal candidate should be a talented digital designer that understands interface design in theory and execution. You will prototype interface designs, menu systems, and style boards including Iconography, Motion Design and Interaction Architecture. Applicants should have the ability to take direction from a Lead Designer and be very versatile on researching and executing on different style types. Candidate Requirements --- 3+ years experience designing interfaces --- Game industry experience a Bonus --- Proficient in Photoshop, Illustrator and After Effects --- Able to communicate effectively with both artists and programmers --- Experience with Unreal Engine 4 or other 3D software packages a Bonus --- Proven ability to work independently and collaboratively --- Great eye for high level of detail --- BSc degree or equivalent experience/education --- Legally permitted to work in Canada Candidate Profile --- Self-starter who works well with a team. --- Must be able to complete tasks in a timely manner. --- Dynamic problem solver. --- Passion for playing video games. --- Keep up to date on new industry trends --- Good sense of humor Please include a portfolio with your application. ()
          

BMW E30 Hella Smoked / Black Euro Headlights Smiley Style   

Cache   
Hi all, ***Please Note Parts are Located in Vancouver, BC (CANADA)*** Please feel free to check my previous threads lots of good / positive feedback from previous transactions on R3V. I accept PayPal and can ship at the Buyers expense (via USPS, 5-8 business days for delivery). I'm a professional and understand how to pack properly for international shipments. Shipping is $70 USD. Up for sale is a pair of Hella E30 Euro Smiley Headlights. These lights will fit 3-series models from 1983 to 1992 (all variants, including Touring, Sedan, M3, Cabriolet. NOTE: The right side of these lights is replica and the left side original (but both lenses have been replaced and all lights re sealed with RTY sealant). I am including the original Hella left side (note the “O” at the top of the lense) with the sale This is an excellent set of Headlights with some minor pitting / scratches on the glass (see photos), associated with age and use (overall the glass is still very good, see close up photos). The lights function perfectly without any issue, all plastic bushings have been replaced with BRAND NEW ones (the intermediary between the adjusting screw and the headlights). No damages such as stone chips or cracks. This is a complete Hella set. Details: 1) Imported directly by myself from Germany 2) Fully functional set of E30 Euro Headlights 3) City light wiring is included 4) Trim Rings are flat black (as shown in the photos) 5) Full Hella Set (all 4x headlight units and the casings, see Hella stamped emblems) 6) left side is original (lenses have been replaced and the lights resealed) and the right side is replica. Both brackets have the correct Hella colour design stickers over the high beam. 6) All of glass lenses have been re-sealed with Ultra Black RTV sealant. 7) All bushings are BRAND NEW (x12 total) 8 ) Euro plugs are included (6x total, a $35 USD value) 9) spare original Hella colour design lens is included in the sale (the top of the lense is slightly different, note the more circular “O” where the city light is Benefits of Euro Lights over North American: 1) Euro lights provide a brighter, wider band of light and the colour of light is typically more clear. "Smiley" feature allows for lights to be redirected at the road surface for better lighting along the side of the road. 2) Both the dipped/main beams and high beams take H1 bulbs, which allows for easier installation of HID. 3) City light is a standard feature (a small 9w at the top of the dipped/main beam), which provides a light "glow" throughout the lens of the light. 4) Most people consider them to be more visually pleasing, i.e. nicer look 5) the high beams in these have a “+” which gives the illusion the light is black without losing any light output. Why buy my lights over others, a list of detailed work involved: 1) a 3-4 hour complete re/re of all parts for functionality test and cleaning 2) re/re of all adjusting screws and cleaning with wire wheel to allow smooth movement of adjusters. 3) Refinished Trim Rings in Matt Black (i.e. shadow line). 4) removed all caps and cleaned mounting surface to insure proper fitment and remove any swell on the aluminum from weathering. 5) I've been rebuilding these lights for over 8-years and have considerable experience. Concluding remarks: overall this is a very nice set of headlights and they are ready to be installed and for immediate use. Price is $800 USD firm for these. The last set I had was in August / September 2018 and also sold for $800 USD. I’m happy to hold these and wait for my price. Pricing is based on my previous sales and limited availability on future product. Pricing is based on my previous sales and limited availability on future If you’d like more photos pm me
          

Other: Manicure and Pedicure Tech Wanted - Hillsboro, Oregon   

Cache   
The beautiful Soft Style Salon, is small luxury, classy, and simple family owned Hair salon in Vancouver,Washington,has 4 hair stations and one manicure and pedicure station.Providing a simple luxurious and classy experience everyday is our passion- give our clients to take on the world. We are looking for passionate full-time hair stylists to join our growing salon team. We are always seeking those are professional, motivated and detail-oriented. Why work here? Special sign up bonus (two weeks rent free) after 3 months commison We at Soft style salon, provide the quality of services at the price that we have quoted. We at Soft style salon,build trust and goodwill between our clients and our self. We at Soft style salon,display supportive and positive attitude, between our self and our clients. We at Soft style salon, live up to the ethical standards of our profession. Why do you want to go work somewhere else when you can come join our small team, where we treat you like Princess, and prince!.... For more information: Contact, Aryana Cell:360-921-6782 or salon: 360:726-5962 Always welcome to stop by: 2701 Ne 114th Ave, vancouver, Wa, 98684 ()
          

Doctor of Veterinary Medicine | Claus Paws Animal Hospital   

Cache   
Vancouver, Washington,                 Claus Paws Animal Hospital, in Vancouver Washington, is seeking an Associate Veterinarian to join our team of dedicated, and incredible doctors. We are a rapidly growing three doctor
          

Harry y Meghan vivirán en lujosa villa rodeada de cultivos de cannabis   

Cache   

La isla de Vancouver tendrá a nuevos vecinos ilustres, se trata de Harry y Megan que vivirán en una lujosa villa que estará rodeada por cultivos de cannabis

Artículo publicado en La Marihuana. Patrocinado por Sensi Seeds.


Next Page: 25

© Googlier LLC, 2020